Hi va haver una pausa llarga i al final Lele va dir:

Lele va esclafir a riure a l'altre costat de la línia telefònica.

Lele, que coneixia Brunetti des que havia nascut, sabia perfectament com era.

Sabia que Lele li explicaria tot el que cregués que era necessari.

D'esquena a Brunetti, mirant-se el seu quadre, Lele va respondre:

Lele va arronsar les espatlles, un gest que resumia segles, potser mil·lennis, de supervivència.

Brunetti coneixia Lele de tota la vida, de manera que es va atrevir a preguntar:

Lele es va posar a riure sonorament, mentre deia:

Lele va fer que sí amb el cap immediatament.

Quan va parar de riure, Lele va dir:

Lele va tornar al seu costat i va estudiar el quadre des d'una distància més gran.

Lele, que ho sabia tot, va dir:

Lele ja havia baixat de l'escala i havia tancat el tauler de fusta dalt de la porta.

Brunetti va decidir anar a dinar a casa i, després, des d'allà, anar a veure Lele directament.

-Alcontrari que a tots nosaltres, que no ens agraden, Lele?

En comptes d'ofendre's, Lele va riure.