Empenyent el carro del supermercat, mirava els rostres blanquinosos sota els fluorescents i em preguntava: quina vida té sentit?

S'adonà que mirava els rostres.

Mirava els rostres ferotges dels meus companys de cua i els veia amb més cara de guerrers que no pas de pastors.

Mirava els rostres dels que deixaven aquells barris després de la festa de sang i foc i només hi podia llegir una satisfacció primària, animal.

Mirava els rostres dels que es plantaven als marges, amb la falç a la mà, i no hi sabia llegir res. Ni emocions ni esperances.