Diafebus, senyor, ¿sabeu a qui ame de tot mon cor, e vull bé?

Com és grat a mon cor, que el viure mida

Ben cert és q'entre tan dolces cadenes mon cor, en delectació suavíssima, se sent languir.

Avui hem sentit tritllejar al poble, i aquells ressons de festa colpejaven mon cor com tocs de funeral.

I mon cor també és feixuc.

Li vaig respondre: "A la qui posseeix mon cor, li doní un dia un petó, per sorpresa.

Veure-us tornar alegra mon cor.

Arbre, mon cor t'enveja.

Perquè les seues obres us duen el menyspreu al cor; però mon cor era ple de compassió i de desconhort.

Però considera que aquestes cartes són l'únic desguàs de mon cor, perquè altrament la meva vida és sols un dolorós fingiment.

Bona nit, mon cor, mon germà -diguéarrepenjant-li el cap al pit, mentre altra vegada les llàgrimes li rajaven dels ulls-

Déu meu, i quin record més fondo i més llunyà van despertar en mon cor aquelles paraules i aquella mitja rialla!

Tornaren a rebrollar en mon cor les rancúnies mortes o dormides, i clapés de sang passaren com llampades davant de mos ulls.

Jamés pensí en desservir vostra altesa, ans de tot mon cor e voluntat desitjava augmentar l'estat vostre e la corona de l'Imperi grec.

Deia l'amic: -Vestit sóc de drap vilment, mas amor vest de plaents pensaments mon cor, i lo cors de plors, llanguiments, passions...

Mon cor ja està amuradat, i el meu pit és una torre".