La gent el tenia per un rei sense taca ni ruga, i era ben veritat.

Voldria abans de cedir assenyalar-te aqueixa via de fuga làbil com escuma o ruga en els remoguts camps de la mar.

Per això vestiran els carrers més famosos com el 'carrer del forno' o la 'ruga dei Oresi' amb els oficis que li van donar nom.

Era forner, treballava per a aquell paio de Ruga degli Orefici.

Quan va tombar a Ruga Rialto, es va sorprendre de veure la Claudia Griffoni i la Manuela que s'acostaven.

Vaig mirar la seva cara intel·ligent, solcada de rugues prematures, que la desgràcia o potser la misèria havien dibuixat feia temps.

Jo, que havia arribat a pesar menys de seixanta quilos i tenia la cara amb tantes rugues com Voltaire, conservava la meva antiga malícia.