És l'espetarrec del simi antropoide que viu en mi i que reivindica el seu imperatiu territorial de l'única manera possible.

Amb les ulleres protectores, les taques d'oli i aquella ridícula corona de llorer, semblava un simi antropoide acabat de caure d'un arbre.

Era un gran simi antropoide, i mentre avançava, emetia uns grunyits greus i guturals i, de tant en tant, una mena de lladruc.