I quan la italiana va romandre sola amb la Monja, va fer un somriure joiós.

Uns llavis amples es van obrir en un somriure joiós mentre l'ésser alçava el bastó per tornar-lo a atacar.

Desitjava el seu esguard, les seves mans imparables, el seu somriure joiós i encomanadís, la xerrameca de la seva boca, fàcil, entretinguda i esverada.